Des de la matèria optativa de 3r I aquí què passa hem volgut parlar amb
la Sra. Roser i la Sra. Montserrat, germanes Carmelites que treballen des de fa
molts anys a la nostra escola i que ens van donar una visió diferent del nostre
centre i de la vida en general, no tant pel fet de ser religioses sinó pel fet
de la seva llarga experiència de vida.
Primer vam parlar amb la Sra. Roser Berguedà.
Hola Roser, quants anys fa que ets a Vedruna-Vall?
Hi he estat dues temporades
diferents, primer hi vaig estar 6 anys per després passar-ne 12 més al Vedruna
de Vic i, finalment, tornar a Terrassa fa 13 anys, per ser directora durant un
temps.
Quina relació tens amb l´alumnat?
Ara mateix, més aviat poca perquè
estic jubilada i vinc poca estona. Estic una estona a la porteria i faig reforç
a alguns/es alumnes que tenen dificultats amb les llengües, les matemàtiques,s
etc… Tot voluntàriament.
Quins idiomes saps parlar?
No sóc gaire d´idiomes, vaig fer
la carrera de ciències i vaig donar classes de física i química i sobretot de
ciències naturals. Però només parlo el català, el castellà i una mica de
francès.
Quants anys fa que ets religiosa?
Des de l´any 60 (55).
Com vas decidir ser-ho?
Vaig llegir un llibre que parlava
d´hospitals, gent malalta i vaig voler dedicar la meva vida a les altres
persones i que fos un bé per a la gent i així vaig decidir ser religiosa.
Com s´ho va prendre la família?
La meva família ho va acceptar
molt bé. La meva germana petita també és religiosa.
Explica´ns una mica la teva vivència a l´escola.
En la meva època com a directora,
vam comprar tota la part del carrer Sant Domènech i el carrer del Vall 23
i 25 que eren unes cases privades i, gràcies a això, podem tenir el pati i el
poliesportiu tan grans com els tenim ara, i també gràcies a això, van començar
a venir nens a P-3.
Un cop jubilada vinc a l´escola a
ajudar a nens/es per exemple nouvinguts que no saben l´idioma…, els he d´explicar
que JO EM DIC ROSER.
També hem fet teatre per aprendre
coses noves amb gestos, aprenen molt ràpid i al cap de poc temps, alguns nens i
nenes ja acompanyaven les seves mares al metge.
Recordo un nen que va venir al
final d´un curs i era molt estudiós i sempre que trobava una paraula que no
entenia, se l´apuntava i buscava a casa la traducció. Al curs següent va
aprovar el 4rt d´ESO. Aquest nen moltes vegades em ve a veure a l´escola i avui
està fent un mòdul d´informàtica professional.
La Roser va ser molt sincera en
tot moment i quan ens va agafar confiança, va estar compartint i expressant
tots els seus pensaments, anècdotes i experiències amb nosaltres i n´estem molt
agraïts.
Després vam parlar amb l´altra germana, la Montserrat Forment: “la veu de
l´experiència”.
Hola
Montserrat, quants anys fa que ets al Vedruna? T´agrada treballar a l´escola?
Porto 18 anys a Vedruna Vall. No faig
classes, però m´agrada ajudar.
Quina relació tens amb els/les alumnes?
La meva relació amb els/les
alumnes és molt bona, amb els petits sobretot me´ls estimo molt. Amb els de l´ESO
no en tinc tant, de tracte.
Quina és la teva funció avui a
l´escola?
Ajudar la gent, a la cuina, als
petits, al menjador, a la biblioteca, a secretaria… i el que necessiti
l´escola. També faig ganxet amb 25 alumnes, on també hi ha 1 nen. Sempre hi ha
coses a fer!
Quants anys fa que ets monja?
58 anys.
Com vas decidir ser-ho? Per què?
De petita anava a una escola de
monges i allà vaig decidir que de gran volia ser-ho, després va haver-hi una
època que m´ho vaig repensar, però finalment vaig decidir ser monja.
Com s´ho va prendre la teva família?
El pare es va disgustar una mica,
i em va dir que no em vindria a veure, però desprès de pocs dies, va vindre. I
la meva mare, bé.
Experiència a l´Àfrica:
L´any 1970 amb 40 anys, vaig anar
al Congo a una escola que esta a 500 km de la capital, al vell mig de la selva.
L´escola era molt lluny dels pobles dels alumnes que sovint vivien i dormien al
terra de l´escola, excepte el cap de setmana que anaven caminant al seu poble
natal amb la seva família, generalment a uns 20km.
Parlàvem en francès, l´idioma
oficial del Congo, però a l´escola parlaven kicongo.
El clima és molt complicat ja que
és molt humit i fa molta calor i es passa molt malament.
Jo cuidava aproximadament 1000 alumnes.
Un dia una noia quan ens vam llevar, deia que es trobava malament, i no volia
anar a les classes. Jo vaig parlar amb ella però no parlava, es va estar dos
dies sola sense menjar fins que una infermera se la va endur a
l´hospital, li posaven el sèrum i se´l treia, és va estar 15 dies sense menjar,
fins que finalment es va morir. Quan vaig explicar-ho als alumnes, els vaig
preguntar si sabien què li passava, i al principi no deien res fins que van
veure que jo estava molt afectada, i m´ho van explicar tot. El seu pare abans
de morir va dir a la petita que quan
passessin 15 llunes plenes la vindria a buscar i la nena al passar les 15
llunes plenes es volia morir per anar amb el seu pare.
Un altre de les anècdotes que ens
va explicar la Montserrat és que va muntar un grup de música anomenat Banakiese que en kicongo vol dir Nenes Alegres.
Després de deu anys al Congo, la
Montserrat va haver de tornar a Barcelona ja que es va lesionar les vèrtebres
cervicals amb el jeep anant per la selva.
Després de l´operació a
Barcelona, volia tornar al Congo i així ho va fer però per culpa del clima va
haver d´acabar tornant a casa i va començar a treballar a les escoles Vedruna.
La conversa amb la Montserrat va
ser una experiència molt bonica ja que tot el que ens va explicar va ser molt
interessant i viscut.
